vitamina sol

more than words

2009-08-27T20:08:00.002+02:00

Mirada a l'horitzó i fixada en un punt llunyà. Concentració i deixar que els dits, ja sincronitzats, vagin al forat que toca. Nervis i suor freda, tremolor a les mans i un nus a la panxa.
Diuen que un bon músic ha de tocar de memòria. Només llavors és quan es deixa anar, i enlloc de fixar-se en la partitura, en la nota que ha de venir després o en les indicacions que el professor li ha anat anotant; es fixa en les sensacions. Com si el simple gest de tapar un forat o allargar el dit petit per arribar a la clau que toca, prengués unes dimensions exageradament grotesques. És llavors quan no et queda altre remei que deixar-te anar. Vas recordant tot el que havies de fer, els moviments que tantes vegades has hagut d'executar per a que se't quedessin gravats, el volum d'aire necessita aquell passatge... i més o menys (més menys que més) deixes la ment "en blanc".

Què vol dir això? Doncs que flueixes, i el teu cap també flueix, totalment ad libitum (ad lib.) Sense seguir cap norma concreta, com aquell qui enlloc de montar-se la pel·liculeta abans d'anar a dormir, es deixa governar lentament pel son i somnia a la seva mercè.

El cas és que fa uns dilluns, després d'un mes d'abstinència, vaig decidir treure la pols al clarinet; i vaig tocar 4 notes. Em feia mandra treure les partitures, i em vaig limitar a tocar allò que m'havia après de memòria (o allò que m'havien fet aprendre de memòria... ) i sense voler, totalment a traïció, vaig visualitzar certa platja de nit, i em van venir al cap certes olors (bso petarrera says: "gestos oblidats, sorolls i certes olors").

Sembla una xorrada, i és normal que t'agradi reviure moments especials, o simplement bonics...

No vaig poder evitar ordenar (una vegada més) tota aquesta pila de sensacions, de sentiments que em corren per dins.. o almenys intentar-ho. No sé si me'n vaig sortir del tot perquè això d'ordenar mai ha sigut lo meu, però Marc, no fa falta tenir més de dos ulls per veure que encara m'agrades. I m'és igual que quedi kamikaze, que vols que t'hi digui.. m'encanta estar amb tu, i xalo molt moltíssim quan estàs a la vora. I sí, tinc unes ganes boges de fer el tonto amb tu i riure fins a tenir agulletes, i de repetir platges a fosques i fer l'amor pels cotxes, i m'és igual que sigui una xorrada... que hem d'estudiar, que te'n vas, que serà poc saludable i que segurament prendrem més mal que bé... peeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeero... és el que tinc ganes de fer, i com que ets part implicada trobo que no està de més que ho sàpigues ;)

no ho sé,....
només sé que és complicat (però bonic ;)

mil petons

no fa falta

2009-07-18T13:58:00.002+02:00

deu fer uns dies que a casa hem canviat de suavitzant.
l'altre dia, al ficar-me el jersei, no vaig poder evitar respirar-lo amb totes les meves forces, esnifar-lo, i pensar... que probablement ara, i sense voler, gastem la mateixa marca de suavitzant que tu. des de fa uns dies que no puc deixar d'olorar-te, i és com si et portés al damunt...
i això, perdona que et digui, però NO és saludable

camps de maduixes - antònia font

No fa falta que tanquis amb clau cada porta,
som un àgil i experimentat acròbata.
No fa falta que encara me vulguis fer caure,
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades.

No fa falta que ataquis amb tantes respostes,
tenc preguntes per copar quatre segles d'escorça.
I és inútil que apaguis ses teves faroles,
sé trobar-te davall quinze sostres de roba.

ja sabia que això no seria, precisament, un final feliç... però tampoc em pensava que n'hi hauria per tant.
tanta ressaca, per tan poc alcohol. tanta merda per "res".

benedetti diria algo així com q "es tan corto el amor y tan largo el olvido" però jo ho trobo massa solemne, potser AMOR li queda gros, i aquest poema està reservat amants DE VERITAT...

jo dic que, ni de conya, m'hagués pensat que cantaria el "no t'enyoro neeeen, aaaaah" sota la dutxa i amb llàgrimes als ulls...

Només una cosa important

2009-05-22T14:37:00.003+02:00

Només una cosa important:
t'estim com un loco, i m'aguant

tens temps?

2009-01-17T21:47:00.002+01:00

Surto corrents i em persegueix un ens abstracte.
No el veus, no el sents. Tampoc el detecta el tacte. Impacta
en l´espai en eixos de coordenades. Vides anul·lades dels matins a les vesprades.
Vénen mal dades quan busques esmolades persegueixen follets i fades agobiades per culpa teva.
I qui no es lleva amb sorolls desagradables a les orelles, quan del llit s´eleva?
I té delit que el sol no marqui el biorritme i el cronòmetre t´estigma
fes esgrima amb les agulles, perquè
immortal és qui venç el temps... però qui l´usa diferent és un manta, m´entens ?
Diuen que no aprofito el temps. Potser és que escriure, llegir, xerrar i sobar no ho és. (Naa)
D´això ells en diuen perdre el temps.
Digues. Com pot ser que perdis allò que no tens?
Perquè, de qui és el temps ? vull dir, algú s´està forrant quan algú diu que no el té però l´està gastant?
Mira, la veritat és que no ho sé. Però la penya me´l demana com si fos un camell (tens temps?)
Que què he fet durant tot aquest temps? Al final he fet temps fins que aquest m´ha donat la raó.
No et fot!
D´acord! ens havíem de donar temps. Però ràbia em va fer haver de donar-li temps al temps.
Només sé que temps era temps us deieu: t´estimo.
Per quan ? Pels temps dels temps.
I ara què? Ara us trobeu i parleu de la calor i del fred i us moriu d´enyorança pensant en quins temps aquells.
Però tranquils, calma, que el temps ho cura tot.
Tranquils que el temps apaga tots els focs.
Segons, minuts, hores, dies i anys.
Petons, a gust. Plores, odies i afanys
No sé, només sé que el temps passa. I que no es quedarà aquí per veure qui se l´empassa. El temps t´abraça.
I no s´apaga la brasa.
El temps passa i t´amenaça com una llosa, Com una espasa.
Així és el temps.
Temps.
Durarà pel temps del temps.
Temps al temps
Algú té una miqueta de temps ?
No ho sé. Només sé que el temps passa i necesito temps.

temps - at versaris

en la que en Bernat se't troba

2009-01-15T23:23:00.001+01:00

“Si tanques els dos ulls”, m’ha dit,
“si et quedes quiet a dins del llit,
t’ensenyaré una cançó que a casa
em cantaven per anar a dormir.
Parla d’un bosc i d’un senyor
que hi viu aïllat entre oms i flors
i es protegeix dels mals humans
amb un exèrcit d’animals”.
I “Que bonic! Que Bonic! Que bonic!” m’he dit

2008-11-09T20:05:00.003+01:00

es va anar despertant a poc a poc, tenia fred i la pell de gallina. Hi estava massa bé com per aixecar-se de cop i destrossar el dia, que començava a despuntar. Li va anar fent petons per tot el cos, fins a aconseguir una resposta, que cada segon que passava anava creixent, i fer que mandra i son desapareguessin per donar pas al desig, a algun riure nerviós, i a petites mossegades de plaer...

y nos repartíamos los labios y los dientes y el hipo
y del alfabeto las impares.
Y en tus dedos yo tocaba mis canciones

diecinueve - ivan ferreiro/maga

i despertars que segueixen encantant...

si això és un home

2008-10-19T02:36:00.004+02:00

Camps de concentració, holocaust, alemanys i jueus...
Només sentir de què anava El nen amb el pijama de ratlles, pensava, "joder, una aaaaaltra vegada..."
Es pot dir, i me n'alegro que sigui així, que des que vam entrar a l'institut no n'hem deixat de parlar, hem vist molts reportatges, hem llegit, hem anat al camp de concentració de Dachau, i alguns vam poder anar a sentir Neus Català (supervivent de Ravensbrück), una experiència tan impressionant com emotiva: al principi costava d'entendre-la, amb una veu fràgil i que semblava que es trenqués a cada paraula, va anar teixint la seva història. S'ha de ser molt forta per recordar tantes vegades i davant de tanta gent els milers de maltractaments que va rebre, i tot el que va sobreviure aquesta dona!

El cas és que, després de veure unes quantes pel·lícules sobre el tema, em vaig quedar amb la Llista de Schindler. Em va semblar (i de fet, m'ho continua semblant) un gran homenatge a les víctimes, la realitat que es va viure.. i recordo alguns trossos que se'm van quedar completament gravats.
No tenia intenció de llegir el llibre, i menys anar a veure la peli, que de tan anomenar-la la gent fins i tot feien avorrir el títol!
Però una, a vegades, es deixa endur per les masses (o sigui, per les amigues que la volen anar a veure tan sí com no) i acabes dalt d'un cotxe en direcció les gavarres.
El resultat?
Doncs m'ha agradat.
El pare de la família, un nazi convençut i més papista que el papa, l'envien a fer-se càrrec d'un camp de concentració, i fa mudar tota la família a una caseta a la voreta del camp. La mare, més humana, la filla gran, en edat completament modificable i d'un obedient que fa fàstic, i el fill petit, de 8 anys i que vol ser explorador. És curiós veure l'evolució de la nena, que a la ciutat jugava a nines, i després de la mudança es penjava posters de dones amb trenes i l'esvàstica de fons a l'habitació. El nen no entèn res. No entèn com els veïns de la "granja" del costat estiguin tant prims ni siguin tants estranys. M'ha semblat genial la manera com m'han fet veure les coses, com si tingués 8 anys. Com li fas entendre, que els jueus són els enemics, són dolents, i que els hem castigat en un camp de treball si el nen ha fet un amic a l'altra banda del camp?

S'ha acabat la pel·lícula i tothom s'ha quedat quiet al seu seient. Ens ha costat uns minuts aixecar-nos i prendre consciència de que sí, això va passar DE VERITAT.

Aquí deixo un fragment de Si això és un home, de Primo Levi. El vam llegir mentre visitàvem (no sé si és adequat posar "visitàvem", però no se m'ha acut cap més paraula) les cambres de gas.

Els que viviu segurs
a les vostres cases escalfades
els que trobeu en tornar al vespre
el sopar calent i cares amigues;
considereu si això és un home,
qui treballa en el fang
qui no coneix la pau
qui lluita per un tros de pa
qui mor per un sí o un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom
sense forces per recordar
els ulls buits i el ventre fred
com una granota a l'hivern.
Penseu que això ha passat:
us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sigueu a casa o aneu pel carrer
quan us fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
la malaltia us impossibiliti,
els vostres fills us girin la cara.

2008-10-14T00:42:00.005+02:00

largas noches y calles frías

2008-10-08T23:10:00.004+02:00

Que no arranquen los coches,
que se detengan todas las factorías,
que la ciudad se llene de largas noches
y calles frías.
Que se enciendan las velas,
que cierren los teatros y los hoteles,
que se queden dormidos los centinelas
en los cuarteles.
Que se mojen las balas,
que se borren las fotos de las revistas,
que se coman a besos las colegiales
a los artistas.
Que se toque la gente,
que no lleguen los trenes a la frontera,
que sean cariñosas con los clientes
las camareras.
Porque voy a salir esta noche contigo
se quedaran sin beatos las catedrales
y seremos dos gatos al abrigo
de los portales.
Que se enfaden las flores,
que vuelvan las cigüeñas al calendario,
que sufran por amores los dictadores
y los notarios.
Que se muera el olvido,
que se escondan las llaves de los juzgados,
que se acuerde Cupido de los maridos
abandonados.
Porque voy a salir esta noche contigo
se quedaran sin coartada los criminales
y serás mi invitada en paraisos
artificiales
Cuando llegue por fin mi mensaje
a tus manos en la gasolinera
vieja esperaré;
y tomaremos juntos al abordaje
la carretera
que te conté.
Dejaremos colgada
la caprichosa luna sobre los cines
y las estatuas públicas derribadas
en los jardines.
Porque voy a salir esta noche contigo
se quedaran sin medallas los generales
y seremos los gatos más canallas
de los portales.

Esta noche contigo
J. Sabina

ara mateix sona: para no verme más - la vela puerca
ara mateix: mato per veuret

i fins als collons de que la gent em vingui a explicar històries i historietes de robatoris, que si a l'amiga també li van entrar a casa, que si al veí fa dos anys li van prendre el bolso................

PROOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOU!

pluja de setembre

2008-09-26T19:08:00.003+02:00

Sembla inevitable que arribi el setembre i, amb ell, la pluja. La pluja que et neteja per dins i t'embruta per fora, que et fa arribar a casa mullat, fastiguejat i amb unes ganes boges de sofà i manteta als peus, la pluja que tant agrada als rovellonaires i tant desagrada als teclers... en fi, pluja i prou!
En el millor dels casos, el motiu que et fa falta per quedar-te enclaustrat a casa i aturar el temps per uns instants. Estirar-te damunt del llit amb els peus secs i ben nets i analitzar, record per record, tot el que he emmagatzemat durant el mes de setembre, que no és poc.

El resultat? Una mica plujós i de color gris..

serà el temps...

No vull que la pluja em faci sentir un tros de fang!

SANTA TECLA GLORIOSA!

2008-09-24T12:13:00.002+02:00

èter, combustible irascible.
Crema un sol diòxid dins un cel monòxid
i no descanses, astre incombustible?

som s'astronauta rimador, que rima i que se caga si fallen es motors

per molts motius i per molts moments puc dir que aquesta sta tecla ha estat impressionant!!!

fira de tàrrega

2008-09-14T13:19:00.007+02:00

reduir-nos a l'essència d'un somriure

descomplicar-nos, deixar-nos portar pel que veiem, pel que sentim...

i un petó!

reus - parís - londres

2008-09-11T12:00:00.003+02:00

hoy he visto arder parís sobre el fuego de tu espalda

arde parís, arde parís
y en tu piel se para el tiempo
arde parís, arde parís
contigo dentro..

despertars inesperats a reus....

:)

aaaaaaaaaaay, moreno!

2008-08-23T00:43:00.003+02:00

que arribi l'agost
vital i enganxós
per treure'ns les presses i recuperar la tendresa del món

que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc

he de reconèixer que aquest estiu he estat 100% passota..
i que visqui el passotisme! :P

discúlpeme si parezco brusco, se me han olvidado los modelos sociales

2008-08-09T19:21:00.003+02:00

Amor mío, te sigo esperando, cuanto dura un día en la oscuridad. El fuego se ha apagado. Empiezo a sentir un frío espantoso, debería arrastrarme al exterior pero entonces me abrasaría el Sol. Temo malgastar la luz mirando las pinturas y escribiendo estas palabras. Morimos, morimos, morimos ricos en amantes y tribus y sabores que degustamos en cuerpos en los que nos sumergimos como si nadáramos en un río, miedos en los que nos escondimos como esta triste gruta. Quiero todas esas marcas en mi cuerpo, nosotros somos los países auténticos, no las fronteras trazadas en los mapas con nombres de hombres poderosos. Se que vendrás y me llevarás al palacio de los vientos. Sólo eso he deseado, recorrer un lugar como ese contigo, con nuestros amigos, una tierra sin mapas. La lámpara se ha apagado... y estoy escribiendo a oscuras...

UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAU!!

tell me a jazz story

2008-08-02T12:03:00.004+02:00

EL QUE HE TROBAT AL ST. YOUTUBE!!!!!!!!!!!!!!!!!
quina emoció!!

tell me a jazz story

4:53, / 7:57
tell me a jazz story II

masipet, el minut 4:53 no té preu, un segon més tard i s'hagués vist el "guiño de ojo"
jejejejeje, ets un crack!!!!!!!!!!

tell me a jazz story, i a gosssssarrr!
(els últims clarinets 1rs no podien parar, no podien parar de ballar :)

2008-07-21T21:00:00.002+02:00

quines ganes de...

quines poques ganes de

homo sapiens -pros i contres-

2008-07-08T15:59:00.005+02:00

VIDA és escoltar el batec d'un cor de 7 dies i que t'agafi al dit amb tota la seva força

¿Qué es en el fondo esa historia de encontrar un reino milenario, un edén, un otro mundo? Todo lo que se escribe en estos tiempos y que vale la pena leer está orientado hacia la nostalgia. Complejo de la Arcadia, retorno al gran útero, back to Adam, le bon sauvage (y van...), Paraíso perdido, perdido por buscarte, yo, sin luz para siempre... Y dale con las islas (cf. Musil) o con los gurús (si se tiene plata para el avión París-Bombay) o simplemente agarrando una tacita de café y mirándola por todos lados, no ya como una taza sino como un testimonio de la inmensa burrada en que estamos metidos todos, creer que ese objeto es nada más que una tacita de café cuando el más idiota de los periodistas encargados de resumirnos los quanta, Planck y Heisenberg, se mata explicándonos a tres columnas que todo vibra y tiembla y está como un gato a la espera de dar el enorme salto de hidrógeno, o de cobalto que nos va a dejar a todos con las patas para arriba. Grosero modo de expresarse, realmente.
La tacita de café es blanca, el buen salvaje es marrón, Planck era un alemán formidable. Detrás de todo eso (siempre es detrás, hay que convencerse de que es la idea clave del pensamiento moderno) el Paraíso, el otro mundo, la inocencia hollada que oscuramente se busca llorando, la tierra de Hurgalyâ. De una manera u otra todos la buscan, todos quieren abrir la puerta para ir a jugar. Y no por el Edén, no tanto por el Edén en sí, sino solamente por dejar a la espalda los aviones a chorro, la cara de Nikita o de Dwight o de Charles o de Francisco, el despertar a campanilla, el ajustarse a termómetro y ventosa, la jubilación a patadas en el culo (cuarenta años de fruncir el traste para que duela menos, pero lo mismo duele, lo mismo la punta del zapato entra cada vez un poco más, a cada patada desfonda un momentito más el pobre culo del cajero o del subteniente o del profesor de literatura o de la enfermera), y decíamos que el homo sapiens no busca la puerta para entrar en el reino milenario (aunque no estaría nada mal, nada mal realmente) sino solamente para poder cerrarla a su espalda y menear el culo como un perro contento sabiendo que el zapato de la puta vida se quedó atrás, reventándose contra la puerta cerrada, y que se puede ir aflojando con un suspiro el pobre botón del culo, enderezarse y empezar a caminar entre las florcitas del jardín y sentarse a mirar una nube nada más que cinco mil años, o veinte mil si es posible y si nadie se enoja y si hay una chance de quedarse en el jardín mirando las florcitas.
De cuando en cuando entre la legión de los que andan con el culo a cuatro manos hay alguno que no solamente quisiera cerrar la puerta para protegerse de las patadas de las tres dimensiones tradicionales, sin contar las que vienen de las categorías del entendimiento, del más que podrido principio de razón suficiente y otras pajolerías infinitas, sino que además estos sujetos creen con otros locos que no estamos en el mundo, que nuestros gigantes padres nos han metido en un corso a contramano del que habrá que salir si no se quiere acabar en una estatua ecuestre o convertido en abuelo ejemplar, y que nada está perdido si se tiene por fin el valor de proclamar que todo está perdido y que hay que empezar de nuevo, como los famosos obreros que en 1907 se dieron cuenta una mañana de agosto de que el túnel del Monte Brasco estaba mal enfilado y que acabarían saliendo a más de quince metros del túnel que excavaban los obreros yugoslavos viniendo de Dublivna. ¿Qué hicieron los famosos obreros? Los famosos obreros dejaron como estaba su túnel, salieron a la superficie, y después de varios días y noches de deliberación en diversas cantinas del Piemonte, empezaron a excavar por su cuenta y riesgo en otra parte del Brasco, y siguieron adelante sin preocuparse de los obreros yugoslavos, llegando después de cuatro meses y cinco días a la parte sur de Dublivna, con no poca sorpresa de un maestro de escuela jubilado que los vio aparecer a la altura del cuarto de baño de su casa. Ejemplo loable que hubieran debido seguir los obreros de Dublivna (aunque preciso es reconocer que los famosos obreros no les habían comunicado sus intenciones) en vez de obstinarse en empalmar con un túnel inexistente como es el caso de tantos poetas asomados con más de medio cuerpo a la ventana de la sala de estar, a altas horas de la noche.
Y así uno puede reírse, y creer que no está hablando en serio, pero sí se está hablando en serio, la risa ella sola ha cavado más túneles útiles que todas las lágrimas de la tierra, aunque mal les sepa a los cogotudos empecinados en creer que Melpómene es más fecunda que Queen Mab. De una vez por todas sería bueno ponernos de desacuerdo en esta materia. Hay quizá una salida, pero esa salida debería ser una entrada. Hay quizá un reino milenario, pero no es escapando de una carga enemiga que se toma por asalto una fortaleza. Hasta ahora este siglo se escapa de montones de cosas, busca las puertas y a veces las desfonda. Lo que ocurre después no se sabe, algunos habrán alcanzado a ver y han perecido, borrados instantáneamente por el gran olvido negro, otros se han conformado con el escape chico, la casita en las afueras, la especialización literaria o científica, el turismo. Se planifican los escapes, se los tecnologiza, se los arma con el Modulor o con la Regla de Nylon. Hay imbéciles que siguen creyendo que la borrachera puede ser un método, o la mescalina o la homosexualidad, cualquier cosa magnífica o inane en sí pero estúpidamente exaltada a sistema, a llave del reino. Puede ser que haya otro mundo dentro de éste, pero no lo encontraremos recortando su silueta en el tumulto fabuloso de los días y las vidas, no lo encontraremos ni en la atrofia ni en la hipertrofia. Ese mundo no existe, hay que crearlo como el fénix. Ese mundo existe en éste, pero como el agua existe en el oxígeno y el hidrógeno, o como en las páginas 78, 457, 3, 271, 688, 75 y 456 del diccionario de la Academia Española está lo necesario para escribir un cierto endecasílabo de Garcilaso. Digamos que el mundo es una figura, hay que leerla. Por leerla entendamos generarla. ¿A quién le importa un diccionario por el diccionario mismo? Si de delicadas alquimias, osmosis y mezclas de simples surge por fin Beatriz a orillas del río, ¿cómo no sospechar maravilladamente lo que a su vez podría nacer de ella? Qué inútil tarea la del hombre, peluquero de sí mismo, repitiendo hasta la náusea el recorte quincenal, tendiendo la misma mesa, rehaciendo la misma cosa, comprando el mismo diario, aplicando los mismos principios a las mismas coyunturas. Puede ser que haya un reino milenario, pero si alguna vez llegamos a él, si somos él, ya no se llamará así. Hasta no quitarle al tiempo su látigo de historia, hasta no acabar con la hinchazón de tantos hasta, seguiremos tomando la belleza por un fin, la paz por un desiderátum, siempre de este lado de la puerta donde en realidad no siempre se está mal, donde mucha gente encuentra una vida satisfactoria, perfumes agradables, buenos sueldos, literatura de alta calidad, sonido estereofónico, y por qué entonces inquietarse si probablemente el mundo es finito, la historia se acerca al punto óptimo, la raza humana sale de la edad media para ingresar en la era cibernética. Tout va très bien, madame la Marquise, tout va très bien, tout va très bien.
Por lo demás hay que ser imbécil, hay que ser poeta, hay que estar en la luna de Valencia para perder más de cinco minutos con estas nostalgias perfectamente liquidables a corto plazo. Cada reunión de gerentes internacionales, de hombres-de-ciencia, cada nuevo satélite artificial, hormona o reactor atómico aplastan un poco más estas falaces esperanzas. El reino será de material plástico, es un hecho. Y no que el mundo haya de convertirse en una pesadilla orwelliana o huxleyana; será mucho peor, será un mundo delicioso, a la medida de sus habitantes, sin ningún mosquito, sin ningún analfabeto, con gallinas de enorme tamaño y probablemente dieciocho patas, exquisitas todas ellas, con cuartos de baño telecomandados, agua de distintos colores según el día de la semana, una delicada atención del servicio nacional de higiene,
con televisión en cada cuarto, por ejemplo grandes paisajes tropicales para los habitantes del Reijavik, vistas de igloos para los de La Habana, compensaciones sutiles que conformarán todas las rebeldías,
etcétera.
Es decir un mundo satisfactorio para gentes razonables. ¿Y quedará en él alguien, uno solo, que no sea razonable?
En algún rincón, un vestigio del reino olvidado. En alguna muerte violenta, el castigo por haberse acordado del reino. En alguna risa, en alguna lágrima, la sobrevivencia del reino. En el fondo no parece que el hombre acabe por matar al hombre. Se le va a escapar, le va a agarrar el timón de la máquina electrónica, del cohete sideral, le va a hacer una zancadilla y después que le echen un galgo. Se puede matar todo menos la nostalgia del reino, la llevamos en el color de los ojos, en cada amor, en todo lo que profundamente atormenta y desata y engaña. Wishful thinking, quizá, pero ésa es otra definición posible del bípedo implume.

Cap. LXXI, Rayuela, de Julio Cortázar

sí o sí?

el mundo de los poetas...

2008-06-27T18:08:00.006+02:00

y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé
más grande más bonita y más fácil que ayer…
más fácil que ayer…
y esta vez lo que en vez de una puerta, viene un ventanal
muy sólido, muy fuerte y con vistas al mar…
con vistas al mar

Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder
pero hoy la vida me dice
que me toca a mí eso de sentirme bien

puede ser - conchita

Heus aquí, tenim una de les cantants amb la veu més lineal, més inexpressiva, més buida, més orejadevangoghera, més de nena i més monyes (sembla que s'hagi de ficar a plorar en qualsevol moment) del panorama musical espanyol. Sé que la cançó no és cap cosa de l'altre món, que el videoclip és una cutrada PERÒ és sentir el "pue-deser" i ficar-me de bon rotllo, pensar que el que em preocupa tampoc és tant, aconseguir fem un zoom cap enrere i allunyar-me d'aquells problemes que mirats de prop semblen insolucionables.

El mes de juny el podria qualificar, com a mínim, d'intens. El 17 de juny s'acabava el malson d'aquelles ombres anomenades exàmens. El cansament, els nervis i la son es van esvair al sortir de l'aula (llavors va venir la preocupació per la nota). A partir d'aquí, el Serrat diria que he viscut "com ho fa el vent". Tampoc cal anar molt lluny per sentir-se lliure: nits a l'arrabassada guitarra en mà, vermuts per reus, tarragona i més tarragona, la platja per fi, concertillos d'estiu... i Granada!
Un viatge per descobrir(-me), com si un passeig entre cases blanques, un dragonet i l'Alhambra de nit em ressuscitessin de cop; amb gent que viu d'una manera que m'encanta, amb un munt d'hores de tren, amb una calor insoportable, poca roba, i moltes ganes de tot!

I tampoc és que m'hagi passat res molt especial, ni m'ha tocat la loteria, ni he fet la volta al món, ni he tret 9 matrícules, ni he trobat cap príncep blau.. simplement, m'he deixat endur i he aprofitat les oportunitats que anaven venint, he somrigut quan em despertava i feia sol, quan l'Anne ens ha fet carbonara i quan m'ha donat la gana!

No cal buscar-li tres peus al gat, ni trobar-li el sentit a una vida que, ja de per sí, no en té.. així que...

(voy a pasármelo bien)

la vida?

la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido..

i si mato dos pájaros de un tiro, em veuré obligada a ficar la cançó que hauríem de tenir ficada tots al despertar-nos:

AQUESTA!

2008-06-25T16:03:00.009+02:00

Tierra seca,
tierra quieta
de noches
inmensas.

(Viento en el olivar,
viento en la sierra.)

Tierra
vieja
del candil
y la pena.
Tierra
de las hondas cisternas.
Tierra
de la muerte sin ojos
y las flechas.

(Viento por los caminos.
Brisa en las alamedas.)

Federico García Lorca

mae west, far far west

2008-06-25T13:09:00.006+02:00

PERREA, PERREA!

báilame como quieras, báilame.. que tu ritmo me vuelve loca (salomé)!

... i sí, va sortir el sol :)

la alhambra

2008-06-25T12:21:00.008+02:00

L'Alhambra amb les primeres llums del dia

"Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en granada"

tapeteo: apalanque i paliqueo

2008-06-25T12:12:00.003+02:00

anar al sud per perdre el nord

2008-06-25T00:26:00.003+02:00

Sensació de després d'un viatge que feia temps que no sentia, com si m'haguessin abocat una gerra sencera de vida i encara regalimessin les últimes gotes. M'hi hagués quedat una setmana més, sota la calor i el sol, passejant pels jardins de l'Alhambra, sentint guitarres i flamenco pel carrer, nits a l'Albaicín, nits que s'acaben quan surt el sol i els peus destrossats de tant ballar, tapeteo i més tapeteo i sobretot, vosaltres.

Sé de donde vengo, de donde hace calor
Vengo del mestizaje, y mi sangre es de un color
Hijo del sol del sur, y de la luna (y de la luna)
Mi casa es la Alhambra, hay en mi mesa dos culturas

Juro buenas habidas, habidas y por haber
La vida es agua turbia y sabes que debes beber
Noté perder mis principios y mis costumbres

c'est par la musique qu'a commencé l'indiscipline

2008-06-04T23:46:00.006+02:00

Aquesta frase està escrita, entre moltes d'altres, en una parada de metro de Lisboa que es diu "Parque". Hi vam haver de parar, com a mínim 4 vegades; i cada vegada que baixàvem del metro ens quedàvem bocabadats mirant les frases que hi havia escrites, des de Nietzsche fins a proverbis àrabs.

No em vaig fixar de qui era aquesta, o d'on havia sortit. El cas és que em va sobtar llegir-la.
La música, indisciplina? Des de quan?

Hi vaig estar pensant una estona (com també vaig pensar que de francès no en tenia ni idea) i potser havien volgut dir que a partir d'una simfonia en concret o d'una cançó sorgia el sentiment de rebeldia o d'indisciplina. Llavors ja tenia més sentit la cosa, llavors sí.

I sembla contradictori que d'un organisme tan jeràrquic i absolutament disciplinat com una orquestra puguis arribar a sentir indisciplina. Una orquestra, una banda, és com un cotxe o com el mateix cos humà, potser sense tanta complicació. Té el seus òrgans, les seves seccions d'instruments diferents que es connecten per poder fer arribar el missatge més enllà de la partitura.

Sí, hi ha clarinets primers, segons i tercers, hi ha el concertino, el que fa el solo, el cap de corda de cada secció... i probablement tots i cadascun dels components han hagut de passar unes proves per ser allà. No sé molt bé com explicar el tipus de "monarquia" que hi ha en una orquestra. És curiós, tot i l'evident ordre que hi regna, no deixa de ser una monarquia igualitària; una espècie de república. Tots els qui estan allà, tant el solista com l'últim mono que s'asseu darrere de tot tenen el seu paper, i si no el fan, o s'equivoquen la música no surt, tothom és en certa manera igual i necessari. Està clar que per molt que siguis un bon solista, si darrere no tens una bona orquestra, no et servirà de res.

La veritat és que impressiona tocar en una orquestra o en una banda quan surten les coses. Tots sabem el que costa arribar fins a aquest punt, tots hem patit o gaudit hores d'assajos (no tot són flors i violes, ni a tots els assajos s'hi va amb un somriure a la boca) i hem remugat quan ens han fet tocar per enèssima vegada el passatge que no surt mai. Però la sensació d'arribar al concert confiant en què sortirà, i deixar de banda els nervis en el moment que toques la primera nota, és molt satisfactòria.

Aquí deixo una mostra; pot suggerir indisciplina o no, és el que té de bo la música, que a cadascú li suggereix el que li dóna la gana; però el que ha de quedar clar és que darrere d'aquest sentiment hi ha molta disciplina, moltes hores, i molta competitivitat per arribar a asseure's en una cadira dins d'agrupacions com aquestes.

Prokofiev: Romeo & Julieta

Per mi, amb una violència i agressivitat que barrejats amb alguns fragments de tendresa encara fan més por.

W. A. Mozart: Confutatis i Lacrimosa (Requiem)

Trist i desesperat, un dels fragments que haurien de ser obligatoris d'escoltar (a més, al Palau!)

Verdi: Cor dels esclaus, va pensiero (Nabucco)

Llibertat?

W. A. Mozart: 2n mov. Concert de clarinet
W. A. Mozart: 3r mov. Concert de clarinet

Un clàssic... i de pas escombro cap a casa

Rimsky-Korsakov: Concert de clarinet

Típica obra obligatòria de conservatori. Millor que ho sigui, ha estat una de les vegades que més he disfrutat.

L. van Beethoven: 5ena simfonia, 2n mov.

No és el més conegut de "la 5ena de Beethoven", però m'agrada molt més que el 1r moviment, és com l'esperança després de la tempesta.

R. Wagner: Obertura de Tannhäuser

Wagner impressiona

I. Stravinsky: L'ocell de foc

Més modern, totalment personal, aquí sí que depèn del dia que tinguis tu.. (dirigida per ell mateix)

Nino Rota: tema 8 1/2

:)

G. Gerschwin: Rhapsody in blue (1)
G. Gerschwin: Rhapsody in blue (2)

Amb els dibuixos de Disney. És una obra que enganxa completament, un clàssic del s. XX i preciós.

pafuera telarañas

2008-06-02T19:59:00.005+02:00

"Me da vértigo el punto muerto y la marcha atrás, vivir en los atascos, los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas, la doble dirección de las palabras y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo, el paso obligatorio, las tardes de domingo y hasta la línea recta.
Me inervan los que no tienen dudas y aquellos que se aferran a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico y tanto sin sentido. Parada frente al mar mientras el mundo gira."

(en standby)

....te mando besos de agua

Fragment del poema "Ideario"
de Francisco M. Ortega Palomares

he mirat aquesta terra

2008-05-25T19:20:00.003+02:00

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu (Raimon)

He mirat aquesta terra, i hi he volgut veure arrels i món, passat, i un futur acompanyat de calma. Aquella tranquil·litat d'anar-se'n a dormir i saber que l'endemà tot seguirà igual.
He girat el cap i, entre les herbes, hi he vist ampolles i llaunes buides. He vist fàbriques de mobles, camions i grues sota les ordres d'algú que no vol veure aquesta terra de la mateixa manera.
De fons, m'ha semblat sentir el rumor d'un riu que ja no pot més, fart de que gent que ni l'entén ni el pensa entendre el vengui al millor postor.
Quan podrem anar a dormir sense preocupar-nos pels arbres que demà ja no hi seran, o per un delta que va camí de convertir-se en llegenda?

Cuidem una mica més aquesta terra!

La Sénia (des del repetidor), Nadals 2006-Maig 2008

cal que neixin flors a cada instant

2008-05-21T14:58:00.001+02:00

2008-05-14T23:16:00.006+02:00

hallelujah - jeff buckley

versió preciosa per acabar el dia (també preciós)

va per totes les personetes que m'han esgarrapat somriures!

al conductor de la Hispano Igualadina

2008-05-09T14:46:00.004+02:00

Molt bé. Acabo d'arribar a casa després de travessar un tros de tarragona sota el xàfec que cau. De camí, a part de cagar-me en qui va dissenyar les voreres, en els rius que semblava que envaïssin la ciutat i en qui se li va acudir deixar que es fes una plaça que quan plou sembla que visquem amb una piscina incorporada, a part de tot això, he pensat en el que havia passat al bus.
Just abans que la frenada final ens indiqués que ja havíem arribat a tarragona (a veure quan algú convenç als conductors de bus que no són pilots de rallys), s'ha sentit el so d'un pes mort que queia a terra, seguit d'uns quants crits de qui estava al voltant. Una noia s'ha desmaiat. Segurament, a causa de la calor que hi feia, o de la molta gent que hi havia. Què ha fet el conductor del bus?

Doncs absolutament res, ni s'ha girat, ha obert la porta de darrere per a que les ovelletes puguéssim sortir i ha obert la de davant per a que les altres ovelletes puguessin anar cap a reus.

Potser el fet d'esperar-se a obrir les portes, o ni que sigui anar cap allà per veure com estava la noia no li entrava amb el sou. Què passa, que és més important seguir com si res hagués passat, tornar a cobrar tiquets a la màxima gent que pugui? Quins collons

En quant a la noia, sort n'ha tingut d'unes quantes ovelletes forçudes que l'han tret del bus a força de braços, i d'unes altres que s'han esperat fins que vingués l'ambulància.

Què li passa a la gent quan plou????

Enlloc de fer tant mala cara i començar a pitar a la mínima que es forma una mica de cua, que pensin amb els mortals que van amb transport públic, als qui la parada de bus els cau una mica lluny, i que a l'arribar a casa no els ha quedat altre remei que dutxar-se i posar llibres i apunts a assecar

somos el tiempo que nos queda

2008-05-06T21:25:00.008+02:00

Me gustaría despertarme, pero ya estoy despierto
Puedes parar el lugar pero no el tiempo
A mí lo que me gusta es jugar a que es un cuento
Un sueño bien cierto, con tal de verme bien, co

Pero hoy por la mañana no me apetece jugar
Y verle la puta cara al mundo real
Siempre quise ser palmera enfrente del mar
Y que mi trabajo fuera estar
Y no pensar en respirar, siquiera

(...)

Pero co, que lo jodan al espejo,
Me sobra con la imagen que tengo de mí,
Vuelve ese odio viejo.
La misma ropa de ayer, será el pijama de hoy
Le he preguntado a Javier él ya no sabe quién soy

- ¿Quién es?
- ¿Quién es Quién?
- Tú
Yo soy un pensamiento, fruto de tu aburrimiento
Y vivo en tu cabeza desde que eras crío
Vivir soñando, la vida práctica es un lío

Mas si quieres ser feliz como me dices, no analices
No hasta que tu alma cicatrice, o andarás convaleciente
Paciente, depresión en Occidente, progreso decadente
No puedo sonreír decentemente
Con el hambre y el dolor de tanta gente en mente.

cantando - doble v

A-F-A-S-I-A

paraules buides, ni poemes ni promeses

la veu de l'experiència

2008-05-06T17:04:00.007+02:00

Lucha niña guapa, hazlo chica buena,
huye de este ruido por la carretera,
sigue a las estrellas, vive porque brillas,
hazlo con constancia y nunca te rindas.

Dale gas

El meu atlas, el mapa que consulto quan em perdo.

Sé que últimament l'he fet patir molt......

(ja des de petita, demanant impossibles)

viñarock

2008-05-04T21:14:00.003+02:00

la vela puerca, amparanoia, albert pla, marea, emir kusturica & the no-smoking orchestra, rosendo, elbicho, la mala rodríguez, obrint pas, canteca de macao, la fuga, despistaos, kiko veneno, muchachito bombo infierno, la fuga, the locos, delinqüentes, morodo, habeas corpus i peret

3 dies de viure a tope i dormir poc!

l'aventura ja va començar abans de marxar, heus aquí, persones que encara no es creien que marxarien fins a albacete, i que pensaven que els veïnets tindrien fogonet per deixar-los...

GRAN VINYA!

i perquè tot i el llarg viatge que hem hagut de fer, ha valgut la pena i hem aconseguit sobreviure, no sense passar-ne unes quantes*

*véase:
- com acabar dutxant-se dintre d'un cole i que arribi la policia
- què fer quan t'estàs pixant al mig d'un concert
- què menjar després de portar 2 dies menjant pa "ambloquesigui"?
- reventa de tiquets de litrones
- els matins de "silenci", que si dius una paraula perds XD
- i perquè les tendes han quedat com si haguéssim fet una travessia pel desert (que casi casi)

per un parèntesi enormement impressionant, i un kitkat de tot

ara retorn a la realitat... que dur...... i quines poques ganes...

podria ficar milers de cançons, però no em decideixo per cap, massa cançons, massa instants que et fan ficar la pell de gallina,.. que no té preu sentir la teva música envoltada d'un munt de gent, coneguts i desconeguts cantant-la a una

nessun dorma

2008-04-29T19:45:00.006+02:00

Todo es desorden (Pedro Guerra)

No pondré barrotes a los bordes de tu cama
no pondré cancelas al dominio de tu piel
pero si amanece y no estás conmigo todo es desorden y andan
con risas los fantasmas bailando con mis pies

no diré las normas imprecisas de los torpes
no diré palabras que condenen la pasión
pero si amanece y no estás conmigo todo es desorden y oyes
extraños líos, voces, dañando el corazón..

nessun dorma (turandot) - puccini

quién te ha robado el mes de abril?

2008-04-27T14:02:00.003+02:00

sense més primaveres, ni disgustos, amors ni desamors

amb la certesa de saber que et quedava molt per fer i molt per dir

per tots els qui ens han deixat abans d'hora

2008-04-13T16:30:00.001+02:00

El meu nas és enorme!
Home xato, camús, cal que tingueu per norma
que estic molt orgullós de semblant frontispici,
perquè s'escau que un nas sol ser sempre l'indici,
d'un home afable i bo, cortès, ple d'esperit,
liberal, coratjós -tal com jo- i atrevit,
a l'inrevés de vós, persona gens notòria,
deplorable bergant!, que el rostre sense glòria
que ara toco amb la mà...
aplanat com un full,
és tan desproveït de gràcia i orgull,
de guspira i lirisme, de florida i esplet,
de sumptuositat, de nas! com ho és aquest...
que ara toco amb el peu, al final de l'esquena!

;)

Henri Cartier-Bresson

2008-04-09T22:21:00.005+02:00

El somni de tot romàntic..

escriure una tragèdia d'amor i morir de tuberculosi

in other words...

please be true

"saber, i saber demostrar"

2008-04-06T01:23:00.006+02:00

La platja espera, pacient, al seu lloc

el cotxe, brut de pols i descuidat, ansia unes gotes que li netegin la carrosseria

uns núvols espessos

i un cel gris que anuncia pluja amb veu enrogallada

Arriba un representant del Pessimisme, americana fosca i un got mig buit d'aigua. S'asseu al meu costat i es dedica a enumerar en veu alta totes aquelles paraules que més por em fan. Cansada, li agafo el got d'aigua i me l'escolto.

(No són ni la una, la plaça de la font està on l'havia deixat. Com van els exàmens? Quan acabes?
Ara per ara només penso en memoritzar uns 30 recorreguts de músculs, i enrecordar-me del que he estudiat durant la setmana, una altra setmana conreant el "blanc-biblioteca" que encara té la meva pell i amb els ulls cansats de tantes pàgines que no s'acaben mai.
"saber, i saber demostrar"
A veure si tinc sort, i se m'acaba de baixar una peli)

Quin dia tan gris

(all we are is) dust in the wind

2008-03-26T23:43:00.005+01:00

MIRALL

Es mira la mort amb un somriure. S'hi enfronta, i fins i tot en porta pedaços. Ja sap el seu final, acabarà a l'altra banda del mirall.

-Cris.....
-Què?
-Mmmmm...
-QUÈ?!
-Em fa por morir-me...

L'infinit tot d'un cop
i el silenci absolut.
Som el món sencer
i també el no-res.

Tanca els ulls: som esperit.
Obre els ulls: som el cos.
Som la llum del sol,
de la nit la foscor.

Com un llibre blanc
on hi ha escrit el meu nom.
Com un llibre blanc,
jo, aquell mot.

com un arbre nu - lluís llach

los amantes del círculo polar

2008-03-25T20:16:00.005+01:00

Voy a quedarme aquí todo el tiempo que haga falta. Estoy esperando la casualidad de mi vida, la más grande, y eso que las he tenido de muchas clases.. Sí, podría contar mi vida uniendo casualidades.

a vegades, però, les casualitats s'han de buscar

Estas noches te espero mirando al sol. ¡Venga valiente! salta por la ventana.

Los amantes del círculo polar, de Julio Medem

Es necesario que la vida tenga sus ciclos

(ja tocava..)

2008-03-23T20:43:00.006+01:00

fem una mica el hippie?

2008-03-18T16:35:00.006+01:00

Amor

2008-03-17T22:52:00.006+01:00

I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Relacionem l'Amor amb el cor, de la mateixa manera que el color taronja amb la fruita o la línia on s'acaba el mar amb l'horitzó.

No podem controlar l'obrir i tancar de les vàlvules, ni el pròxim batec que donarà. De la mateixa manera que tampoc podrem evitar que se'ns acceleri sorollosament quan els sentits ho demanin, o que, cansat de tant bategar, algun dia s'aturi.

N'hi ha que faran el cor fort, intentaran evitar l'inevitable i fugiran abans que un tsunami d'encara no se sap què els destrossi murs i barreres construïdes des de fa temps. N'hi ha que es deixaran portar per les grans onades i intentaran arribar als núvols, sense perdre l'equilibri. N'hi haurà que el perdran i cauran mar endins, ofegant-se en un mar de dubtes, i d'altres que mouran braços i cames per no donar-se per vençuts.

A hores d'ara, encara em pregunto quin sentit té escapar-se i crear una guerra inexistent... perquè deixar l'amor, per massa amor.. això no ho fa ni Shakespeare!

Avui, per l'Anne i pel seu corasón

(i, ja que hi som, pels qui pateixin malalties cardiovasculars ;)

no se puede vivir del amor

2008-03-12T20:59:00.004+01:00

M'agrada pensar que potser he encertat,

i que el fet de tancar algunes portes

m'hagi obert una finestra com aquesta

Erinnerung

2008-03-09T18:25:00.023+01:00

Gretchen am Spinnrade

Meine Ruh ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.

Wo ich ihn nicht hab,
Ist mir das Grab,
Die ganze Welt
Ist mir vergällt.

Mein armer Kopf
Ist mir verrückt,
Mein aremer Sinn
Ist mir zerstückt.

Nach ihm nur schau ich
Zum Fenster hinaus,
Nach ihm nur geh ich
Aus dem Haus.

Sein hoher Gang,
Sein' edle Gestalt,
Seines Mundes Lächeln,
Seiner Augen Gewalt,

Und seiner Rede
Zauberfluss,
Sein Händedruck,
Und ach, sein Kuss.

Mein Busen drängt
Sich nach ihm hin.
Auch dürf ich fassen
Und halten ihn,

Und küssen ihn,
So wie ich wollt,
An seinen Küssen
Vergehen sollt!

Johann Wolfgang von Goethe

a vegades, el calaix dels records s'obre sense voler. Segurament perquè des del diumenge passat no tinc germà, i només podem parlar amb ell pel messenger o per emails. Ens explica que han arribat a -15ºC, que li ha impressionat molt Dachau, que li ha fet vergonya mudar-se tant pel dia de la òpera i que la família li dóna molt de menjar i que són simpàtics.

Passar 2 setmanes d'intercanvi és bestial. Crec que tots i cadascun dels que hi vam anar vam tornar canviats, diferents, i amb una espècie de signe que ens va marcar durant la resta d'anys que vam estar a l'institut.

Tots recordem el viatge amb autobús i com s'hi estava de bé cap als últims seients, encara que ens despertéssim costipats i amb tortículis. L'arribada a la casa de la família de cadascú, el no entendre absolutament res i l'intentar explicar als pares adoptius el que havies fet aquell

dia, amb un munt de "emmmmmmmmmmmmm, ich habe nicht verstehen" . L'anada a un munt de ciutats i museus, i museus, i museus, i més museus, i castells! Suposo que si fem una mica de memòria tampoc costarà recordar una gimcana enmig d'Stuttgart, el balneari de Limes-Thermen i el mudar-se per anar a l'òpera. Recordarem amb emoció la visita al camp de concentració de Dachau i la ruta que vam fer, l'homenatge a les víctimes i la lectura a les cambres de gas.. i un minut de silenci, trencat pels plors.

Tampoc crec que ens oblidem del bar on ens portaven a provar cerveses, ni de les guerres de neu, ni de les llàgrimes de l'últim dia, quan el bus ens tornava a Tarragona.

Després.. després ja ve el record que cadascú en guarda (personal i intransferible), les sensacions que se't queden gravades després d'un viatge com aquest.

Podria parlar de l'olor que feia la casa de la meva família, o del gust dels pastissos que em donaven. D'amistat i d'anècdotes... però sempre he sigut una mica sentimental...

Per mi, aquest viatge sempre tindrà de fons un poble bastant petit i que no surt als mapes anomenat Heubach. Serà el mes de març, i, probablement, abans de sortir amb els alemanys, haurem anat al Limes-Thermen, a submergir-nos en aigua bullent després de revolcar-nos per la neu. A uns quants ens portaran al Sudhaus (o un bar del que no n'acabo de recordar el nom), jugarem al billar i beurem Heubacher. Després vindran nervis i mirades, i sortir a veure la neu amb qui et fa agafar aquell mal de panxa tant particular. Perquè, tot i la neu, no tremolàvem pas de fred quan em vas abraçar; o quan les converses banals i les hores asseguts pupitre al costat de pupitre van fer que perdéssim una mica la vergonya i les carícies ens portessin cap al primer petó , però "de veritat"

Recordo dies emocionants, i l'última nit al bus de torn ada, on els seients de darrere ja no eren tant incòmodes, tenint un bon "coixí"...

Després.. després ja es va acabar el viatge i de les sensacions només en va quedar el record

(no en sabíem més, teníem quinze anys)

Alemanya van ser sentiments a flor de pell, cervesa i amistat!

*El poema, el vam treballar uns dies abans de marxar, i després el vam sentir en directe.
Per un treball de classe, vaig aconseguir fer una banda sonora d'aquells dies:

01. vertigo - u2 (7. März: MARXEM!)

02. nothing else matters - metallica ( 7. 8. März: temps de tot, bus)

03. bohemian like you - the dandy warhols (8. März: els d'alemany som una mica frikis)

04. por - els pets (9 März: inseguretat, nervis)

05. days like this - van morrison (10 März: ja ens ho van dir, que seria inoblidable)

06. popular jueva - bso llista schindler (11 März: Dachau)

07. lithium - nirvana (11 März, nacht: divendres, comença el cap de setmana)

08. boulevard of broken dreams - green day (12 März: la cançó que sempre cantava la meva alemanya)

09. live forever - oasis (12 März: dissabte! live forever)

10. resacosix in hispania -mägo de oz (13 März: tanta cervesa, tanta cervesa)

11. aquesta nit - lax'n'busto (14 März: sobren paraules, mirades, cervesa i festa.. només vull que ser teu per aquesta nit i néixer al teu costat demà al matí)

12. rojitas las orejas - fito (14, 15, 16... März: se me ponen si me besas rojitas las orejas)

13. in too deep - sum41 (16 März: subidón!)

14. wish you were here - pink floyd (17 März: moments i més moments, estones per a tornar-les a viure)

15. standby - extremoduro (17 März: gelben Blumen ;) und die Riedes Familien)

16. don't cry - guns n'Roses (18 März: Tschüss und vielen danken! sonrisas i lágrimas)

17. baila morena - reggaeton (18 i 19 März: cachondeo al bus de tornada)

18. bittersweet simphony - the verve (19 März: Tarragona.... )

i ja em direu si no és casualitat, que 3 anys després de l'intercanvi amb l'institut, aquest estiu tornéssim a anar a Heubach amb la banda! Gent diferent, però vam passar una setmaneta amb la rialla tot el dia! i la veritat, fa molta gràcia passar pels mateixos llocs on havies estat anys enrere i tornar a recordar-ho tot!

Març del 2005

Juliol del 2007

mi mamá me mima mucho a mí

2008-03-05T23:43:00.003+01:00

esbrineu, d'un sol gest...

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat Papasseit

la canonja, paraíso en niños

2008-03-03T23:14:00.004+01:00

Ma mare encara riu ara quan li vaig dir que aquest cap de setmana aniria amb el cau de la Rat a fer d'intendent, que significa anar a fer dinars i sopars per a 21 nens, 3 caps i nosaltres mateixes..

Diria que nosé perquè hi vaig anar.. però seria una mentida com una catedral, en tenia ganes i abans que digués que no, mr. Arcadi ja va dir que contaven amb mi i que no els fallés.. Total, que el dissabte va tocar matinar per agafar un bus cap a la Canonja, amb un munt de llops i daines (de 8 a 11 anys) que no paraven de cridar i cantar cançons i de xocar amb les motxilles.

i.. encara que es tiressin pets, que no paressin de dir "tita-cul", que haguéssim de fer 25 truites, carn, arròs i pasta per a tothom, que et fessin perdre els nervis, que tiressin pedres, que es tiressin rots, que es despertessin a les 7 del matí, que et fessin 10.000 preguntes a l'hora....

te'ls menjaries!!

perquè encara que el diumenge arribéssim més mortes que vives a casa, vam riure un munt!
i que diguin el que vulguin... però són genials!

un fort aplaudiment pels cauaches, els coleguis, els ainolos i els terroristes!

"m'ajudes a fer el sac?"

"tinc pipi"

"saps què? hi ha una nena de la meva classe que..."

"no en vull més...."

"això no m'agrada"

"al pol li agrada la núria, però la núria diu que és molt lleig"

tota una experiència :P

eau de calçot

2008-02-26T00:17:00.003+01:00

i pudor de gitano que, com el somriure, trigarà uns quants dies a esfumar-se

Vull parlar de parlar, vull saber de saber,
vull estar-me d’estar quan fer no sigui fer

penjat - la pegatina

sin prisas pero sin pausas

2008-02-22T00:37:00.004+01:00

Y le dio pena que, en una situación como aquella, en la que un hombre de verdad sería capaz de tomar inmediatamente una decisión, él dudase, privando así de su significado al momento más hermoso que había vivido jamás.

Se enfadó consigo mismo, pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera qué quería:

El hombre nunca puede saber qué debe querer, porque vive sólo una vida y no existe posibilidad alguna de comprobar cual de las decisiones es mejor, de compararla con sus vidas anteriores o enmendarla en sus vidas posteriores, porque no existe comparación alguna.

El hombre lo vive todo a la primera y sin preparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. Por eso la vida parece un boceto, pero el boceto que es nuestra vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro

La insoportable levedad del ser. Milan Kundera

tenim dret a equivocar-nos, a escollir malament.. però, i què passa quan t'equivoques per segona vegada?

fins a quin punt som capaços de perdonar-nos errors que ja hem comès, només ho decidim nosaltres

així que convido a tots aquells que no ho fan sovint, a equivocar-se, a cagar-la tantes vegades com faci falta, a riure's dels errors i a viure una miqueta

2008-02-17T01:41:00.002+01:00

i sense pensar, vaig fer el que em venia més de gust i el que des de feia estona em moria de ganes..

(i és que m'encanta tenir-te tan a prop, que el meu nas es pugui recolzar a les teves galtes i sentir com agafes aire)

a partir d'aquí cada carícia en portava una altra, per agafar l'ascensor dels petons i la pell, de les mans, de la llengua, i pujar escales amunt cap algun racó desconegut.

es veu que tenim por al que no coneixem.. per això no sé com explicar el que sentia. Els teus ulls, la teva mirada i els teus llavis, les teves cames, i jo que volia sentir-te encara més a prop

desig i tendresa, contaminada amb el teu cos

l'enterro

2008-02-07T23:45:00.000+01:00

ESTIMATS FILLS DE PUTA!!!!!!!!

Com no podia ser d'altre, arriba el dia més trist,
ha mort el rei de la farra,
resta ert com un Sant Crist.
Us detallo fil per randa
com l'ha dinyat el cabró:
m'ha citat, sense les dones
volent emular el Borbó

(...)

Visca la festa i fora la moral
i quan, tristament, m'hagueu d'enterrar
us prego que sigueu la bacanal.
No pareu de privar, cardar i resar
fins arribar l'any que ve,
fins carnestoltes 28è!

a enterrar les disfresses!
s'ha acabat la festa per excel·lència
entre sarcasme i orgasme
carnaval o bacanal,
i com en altres voltes..
adéu, carnestoltes!

fàcil

2008-02-04T16:39:00.000+01:00

Matins de vermut i diari
coses menudes
petites engrunes
eclipsis de lluna
tresors que et caben a la mà

Sembla com si vulguéssim endur-nos l'essència de racons que han significat alguna cosa i ensumar-la fins que l'olor decideixi marxar. Anys enrere m'agradaven els diumenges perquè era quan es regaven les plantes.

L'olor de terra humida anava inundant tota la terrassa i part del pis, i segurament m'ho imaginava, però fins els geranis feien una altra cara!

Potser és per això, que a la que m'ha caigut una càmara a les mans, he anat directa a aquests raconets.. llàstima que des d'aquí no se sentin les olors

adelantando

2008-01-25T01:00:00.000+01:00

Adelantando voy
andando despacio, sin prisa
pero adelanto

adelantando, volando bajo
de a poco a poco
"but" no me paro.

Adelantando estoy
en movimiento lento
pero avanzando.
Adelantando, pasito a paso
más cortos, más largos
pero siempre hacia adelante.

Adelantando, que no adelantándote
el 1 es un mal número
Número 1, ¿pa qué? El primero ¿pa qué?
Con estar es suficiente para mí.
Uno más, que no uno menos
sumando, sembrando,
pensando en lo que voy a hacer.

Uno más, pero con nombre y apellidos
tirando de la cuerda
siempre hacia adelante.

Adelantando a la mala vida
a la gente aburrida
al mal ambiente.

Adelantando a la falta de ganas
la mala vibra
la mala suerte
pura vida pa mi gente.
Buena onda, buen ambiente
dame cariño, respeto, amor.....

Adelantando
que no yendo pa’trás
pisando el freno de vez en cuando.
Adelantando
y equivocándome
a veces acierto, otras no tanto.

:)

després de 2 setmanes que han semblat mesos, demà acabem els exàmens de gener!!!

no vull sentir a parlar ni de percentatges, ni de parcials, ni de d) ninguna de las afirmaciones es correcta, ni de notes penjades, ni de multitest, ni de la dra. Figueras, ni de copisteria, ni d'enzims, ni d'apunts prestats...

..fins d'aquí 3 setmanes!

millor prendre-s'ho amb bon humor.. i què millor que jarabe de palito?

encara que no ho llegeixin mai, donar les gràcies a Pau Donés & company per fer les hores de reclusió més suportables i distretes!

sovint

2008-01-18T18:28:00.000+01:00

Sovint he pensat en escriure alguna cosa que comencés per sovint

no té ni la magnitud del sempre

ni la complicació del moltes vegades

comporta continuïtat i repetició

però escapant-se una mica del compromís

de l'he de

així doncs, si un dia no en tens ganes, no tens perquè fer allò que fas sovint, ho pots deixar arraconat i no et cal canviar de paraula

que m'agradaria crear més sovint
enlloc de destruir
despullar-te i tremolar
enlloc de trobar-te a faltar
deixar-me portar i sorprendre
enlloc de suspendre
sentir i emocionar
enlloc de fer plorar
alçar el cap, aprendre
i reprendre
tot allò que hem deixat enrere
"perquè no teníem temps"

i si em quedo en blanc
disfressar-me de qualsevol
respirar a fons
i seguir el meu vol

canvis de pell

2008-01-14T11:19:00.000+01:00

Compartim terra i fang

amb precs muts;

el volgut calvari

amb crits estimbats;

l'amor correspost

amb aspres esguards;

el desig del moment

amb canvis de pell.

Disseques l'avui

i emmetzines el temps.

Perduts, plorem

espines d'ivori

i escates d'argent.

Viatge març 2005, intercanvi amb Heubach

"Den Toten zur Ehr
den Lebenden zur Mahnung"

camp de concentració de Dachau

"la mort per la terra
la vida per recordar "

El poema no és meu, tot i que en el algun moment, sense adonar-me'n, va aconseguir traspassar totes aquelles barreres i murs que ens anem construint, arribant allà on poca gent arriba

tu nombre me sabe a hierba

2008-01-09T00:15:00.000+01:00

converses de l'infinit

simfonies del no-res

mentre el sol et pentina

respira....

i vola

la vaca cega

2007-12-12T22:32:00.000+01:00

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentres pasturen

l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

i les seves companyes, que no eren cegues, com podien pasturar tranquil·lament per l'herba?

simplement pensaven: "uf! sort que no m'ha tocat a mi.. "

una altra creia que cadascú té els seus problemes, que a ella per exemple li fa una mica de mal la cua i no hi ha ningú que li espanti les mosques..

les més grans del ramat se sentien malament per no baixar a ajudar-la.. però els hi feia mandra i potser no serviria de res

i ningú d'aquell ramat es va decidir a ajudar-la

i el vailet, perquè llançava pedres a les vaques?

potser perquè aquell mateix dia s'havia barallat amb algú que en feia dos d'ell i volia desfogar-se, se'n diu violència gratuïta.

i potser que hagués provat de buidar-se el seu ull, a veure què se sent, abans de buidar-li a algú altre

i la vaca perquè tenia tanta mala sort?

i la pobra vaca que no tenia culpa de res. Però tot i així seguia vivint.

Resistència. Valentia. Coratge. Superació.

Quantes vegades no hem sentit compassió per la vaca cega? Fins i tot sé d'algú que li queien les llàgrimes mentre entenia el significat del poema (d'aquells que et fan aprendre a la eso). Però ens hem limitat a això, a sentir compassió i a pensar: "pobra vaca..."

avui, per totes les vaques cegues, que ni han triat ser-ho ni tenen la culpa de res.. que simplement les circumstàncies de la vida les han dut allà on no vol estar ningú

tot això ho he estat pensant avui, entre hores d"estudi" i bus.. i m'he decidit a escriure-ho abans no em marxi del cap

perquè la veritat.. fulleges qualsevol llibre i hi trobes milers de malalties en percentatges no tant petits (1 de cada 1000, la quarta part..), i la mare de l'amiga amb càncer, i els de la marató d'enguany....

i penses "ostres, quina sort que tinc que em trobo bé"........

grita - jarabe de palo

les masoveres

2007-12-06T23:46:00.000+01:00

CANT A LA VIDA MASOVERIL, volum X

Imagineu-vos un indret

amb herbeta a tort i a dret..

Un lloc utòpicple de cabres, naps, cols

i algun narcòtic.

On cada diaes pugués practicar la masoveria, cuidar el mas

i, si vols, tocar-te el nas

Quina tendresa, quina alegria

això de practicar la masoveria!

Un lloc on sempre fos primavera

perquè a una bona masovera

la primavera la sang l'altera

Però la veritat, al tenir el cap una mica alterat

s'aprofiten de qualsevol masover despistat

i ara que ja són majors d'edat (xD)

a la presó podrien haver acabat.

Sense lectra ni aigua corrent

faríem tot allòque ARA ens estem perdent

Farta d'estudiar,

si en la vida vols triunfar,

enlloc de triar carrera

de fer-te metge o infermera..

fes-te masovera!!

Quina alegria, quina tendresa,

això de ser la mestressa!

Les rimes fàcils i consonants

se m'estant esgotant

i crec que se m'he n'ha anat una mica la bola

però no podria acabar

sense esmentarla gresca i la xerinola

que com a ______________________ tant ens mola.

Amics, col·legues i companys:

no caigueu en paranys!

i rendiu-vos a la masoveria

el nostre estil de vida

el nostre pa de cada dia!

arrels

2007-11-24T16:15:00.000+01:00

A vegades prefereixes una victòria compartida
i que t'ajudin a l'intentar-ho

qui els dirà quan plora un arbre?
quan sabran quan somriu la lluna?

-Innocent! ..tot això ja no té importància

21 de novembre

2007-11-21T22:43:00.000+01:00

Quién envenena las palabras quién truca el dado del parchís quién me asesina por la espalda quién llora si me ve reír quién va desnudo a la oficina quién contamina mi jardín quién ha inventado la rutina quién coño me ha robado el mes de abril…?

quién sangra por do más pecado hubiere quién me cambia por tul desilusión quién sazona el

amor con alfileres quién me descorazona el corazón quién quema relicarios, tilas, naves quién alquila mujeres de alquiler quién ha sacado copia de la llave de los secretos de mi secreter quién oxida el timón de las campanas quién se sabe perdido cuándo gana… quién roba, silba, reza, desayuna quién planta girasoles en la luna quién coño me ha robado el mes de abril…?

http://www.youtube.com/watch?v=iYmYkv0zoEA

exigeixo setmanes de 8 dies i dies de 25 hores....
que no me n'adono i ja ha passat mitja setmana
que arribo a casa i aviat es fa l'hora d'anar a dormir

...

vaia xorrada..
res, només per a que quedi constància que casi que no tenim temps ni de respirar
sort que tenim l'"estoneta" de bus per aïllar-nos una mica, estudiar o escoltar música bona, com en el cas d'avui

mà

2007-11-20T18:09:00.000+01:00

Lig. lateral interno
Lig. lateral externo
Arqueado ventral (radiocarpiano y cubitocarpiano)
Lig. radiado ventral o estrellado del carpo
Lig. arqueado dorsal
Lig. radiocarpiano dorsal

art. carpometacarpiana del pulgar (encaje recíproco)
art. carpometacarpiana de los 4 últimos dedos
(artrodias-sinartrosis)
artic. metacarpofalángica del pulgar
(tróclea)
art. metacarpofalángicas 4 últimos dedos
(condíleas-enartrosis)
art. interfalángicas (todas trócleas)
art. intermetacarpianas (artrodias)

CARPO

escafoides - semilunar - piramidal - pisiforme
trapecio - trapezoide - hueso grande - ganchoso

METACARPO

I-II-III-IV-V

FALANGES

proximal - (medial) - distal

Articulación radiocarpiana

(condílea)

Radio -
escafoides, semilunar

Ligamento triangular -

piramidal

Articulación mediocarpiana

(doble condílea)

Escafoides, semilunar, piramidal (pisiforme)

-
Trapecio, trapezoide, hueso grande y ganchoso

La meva mà, unes quantes galàxies enrere..

todo se transforma - jorge drexler

para que no se duerman mis sentidos

2007-11-19T19:21:00.000+01:00

Háblame en la hora calma de la media noche
Háblame para que no se duerman mis sentidos, háblame
de lejanas tierras donde el único dios sea el sol
donde se vive al rumor de las hojas del sicómoro
mecidas de brisa y calor.

temple de Karnak, Egipte

o el lloc ideal per jugar a fet i amagar

allà on les columnes volen arribar al Sol

Perquè abans que el guia ens ho expliqués, mun pare va descobrir el déu Min per les parets i de seguida ens ho va venir a ensenyar

Em va fer una gràcia terrible contemplar l'escena..

Cuéntame fracasos, vida, rumbos de pintores locos

Háblame de la calima de las noches

Cuando tu amante de amantes huyó

De Cartago a las puertas de Roma,

de la Sevilla mora

de claveles de revolución

de las vueltas que da la tuerca,

de los amores que son prisión

para que no se duerman mis sentidos - manolo garcía

(cançó que em fa pensar sempre en mun pare i en el viatge a egipte, a parts iguals)

tomando el sol

2007-11-12T18:46:00.000+01:00

....nada somos, ná tenemos, ná queremos, ni hacemos

sólo el sol y el portal, sin más obligaciones, ni ambiciones, ni intereses

sin tener ná que hacer, ni que ganar, ni que perder

aquí estamos tan bien.. tomando el sol tomando el sol

que más podría hacer yo, en esta mierda de rincón

que otra cosa que no sea tomar el sol.. insolación...

sin estudios, sin trabajo, somos como lagartos

ni cobardes, ni valientes, ni revolucionarios

somos mudos y algo sordos y aún teniendo muy claro quiénes son los culpables

nosotros nos callamos y dad gracias porqué estamos pasando

de tó, de tó, de tó... tomando el sol tomando el sol

que más podría hacer yo en esta mierda de rincón

que otra cosa que no sea tomar el sol.. insolación...

jóvenes pero ancianos, ya nacimos cansados

pasa el tiempo despacio somos veintegenarios

y aunque aquí nos quememos, y aunque intenten jodernos

nunca protestaremos y aquí nos quedaremos

no moveremos ni un dedo pasaremos de tó, de tó.. tomando el sol tomando el sol

insolación insolación será el sol, será el calor

o sólo una fulminante insolación insolación...

veintegenarios - albert pla

tu novia es una terrorista

ejecuta y ajusticia y atenta contra el sistema

tiene este cruel defecto

pero en fin nadie es perfecto

(un militar muerto

un militar menos)

que és tard i sembla que vol ploure

2007-11-12T01:03:00.000+01:00

Et mig reflexaràs en una finestra i no en tindràs ganes

(la calma d'una tempesta imminent)

i tant se val que una veu llunyana et digui:

- Tia, ara estem al centre de Lisboa!!-

que llavors és quan encara es formaran més núvols i començaran a caure les primeres gotes

i quin fred que hi feia a Lisboa..

carry that weight - beatles

alguien dijo alguna vez, por la boca vive el pez

2007-11-11T10:45:00.000+01:00

mariner

fent el peix globus

si infles les galtes així i penses en mantenir la posició

no penses en el que t'espera quan les tornis a tenir desinflades

mirada perduda

ulls fora de les òrbites

ho veus?

no...

doncs esforça't

2007-11-11T00:55:00.000+01:00

Geografia humana, per saber de què estem fets.

Començo això un dissabte a la nit, d'aquells en què no sortiries ni que et paguessin. No pretenc fer art, literatura o cap mena de filosofia barata, simplement escriure el que em vingui de gust o el que m'agradi.

Abans d'anar a dormir us deixo amb el que sona a l'ipod.. (un dissabte anant a dormir a la una i pico.. quina decadència ;)

noia de porcelana - pau riba

Noia de porcelana buscava una ànima dintre teu i això era com buscar papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcelana la teva entranya és plena de vent, una brisa de maig amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcelana tot el teu cos és un recipient a punt per ser omplert d'aigua i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcelana buscava força en el teu parlar i això era com buscar papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcelana d'una mirada et van trencar un braç; semblaves indignada com una santa sense beats.

Noia de porcelana tota ets tan fràgil que t'has tancat sota d'una campana que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcelana buscava llum en la teva pell i això era com buscar papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcelana tens la mirada ben transparent, la pell de cel.lofana i la carn translúcida i repel.lent.

Noia de porcelana què vols que et donin no donant res.. ets freda i inhumana i et preocupes de cinc a set

Dedicada a totes aquelles noies porcelana, les maniquís que sembla que només els importi passar de la 38 a la 36 i lluir el seu somriure profident a tothora..

sembla mentida...

bona nit!